SORTIDES RAMON VILA 2004

SORTIDES A PROP DE CASA 2004
Moltes vegades vas lluny de la teva terra per veure mon i no coneixes res dels voltants d’ on vas néixer, axó es lo que hem passava, fins que l’amic Ramon Vila, gran excursionista i coneixedor de la nostre terra més propera va anar organitzant sortides a prop de casa que eren per mi molt pedagògiques i enriquidores.

La primera va ser a la Serra de l’ObacSortida de Castellar a les set i mitja cap a Matadepera, per continuar per la carretera de Mura, fins l’aparcament del Coll d’Estenalles, on iniciem l’excursió.

Érem cinc components, la meva dona Nuria, Carme Vidal, en Pere Puigdomenech, en Ramón Vila i jo, comencem a caminar per la pista que condueix a la Mata. Al arribar al Coll de Garganta trobem el sender de font Freda que s’esmuny per la dreta, nosaltres continuem pista amunt per l’anomenada Carena de la Castanyera que ens instal·la ja a una alçada dels 900 metres. Desprès d’un descens ens desviem per un sender que ens mena cap a la Coma d’en Vila.
La especial situació del lloc ens permet tenir una panoràmica de la Vall de Mura, amb Manresa al fons, els monòlits de Puig Andreu, Malpàs, turó i masia de Puigdoure, també els cims de la Pola, Castelldepera i Turó de la Carlina.
Continuem baixant pel sender i seguint al front ens atansem ja a la monumental Alzina del Vent on esmorzem.

Reprenen el camí arribant a Coll de Boix, punt de bones vistes, continuem cap al Coll de Creus, mes avall ens desviem cap a Coll de Tanca. Superem la part alta del Coll i prenen un corriol a la nostra dreta tenim un privilegiat mirador, en front l’altiu Paller de Tot l’Any, a ponent Turó de l’Espluga, el del Pujol, i la Carena de la Fosca, i llevant l’imponent mola del turó de la Pola.

Iniciem la davallada amb direcció a la font de la Pola, lloc recollit, dotat amb balmes de bones ombres, d’aigua fresca, de taules i bancs i d’una sensació gran de tranquil·litat i pau.
Continuem camí cap a La Porquerisa, d’allà seguint baixant per una suau pendent arribem al Coll de Tres Creus punt de trobada de camins.
Finalitzem l’excursió apropar-nos al Coll d’Estenalles per retornar cap a Castellar.

Segona sortida al Montseny amb en Ramon VilaSortida de Castellar en direcció a Sant Celoni, per continuar cap a Mosqueroles, La Costa del Montseny i finalment arribar-nos al Turó de l’Home. El temps està molt emboirat però no perdem la confiança de que el sol farà la seva feina i poc a poc obrirà forats. Esmorzem tranquil·lament per continuar fins a l’estació meteorològica del Turó de l’Home.
El temps no acaba de millorar, d’allà iniciem la marxa en direcció a Les Agudes. El ben indicat sender es un xic pedregós i bastant planer, sense cap pressa l’anem seguint, al superar un petit collet la boira fuig i podem gaudir d’una esplèndida vista dels emblemàtics penyals de Les Agudes. Arribats al peu del turó principal ens reben un remat de bens que estan pasturant.

Poc a poc vencem el costerut pedregós que ens mena al cim, allà fem la fotografia de rigor i de passada, admirem dessota nostre el Coll de Sant Marçal, el càmping de Les Illes, i una bona part de la vall, indret on la Riera junt amb altres cursos d’aigua propícia el naixement del riu Tordera. La boira embolcalla el gegant veí dels Matagalls, enfront al fons veiem el poble d’Espinelves, i cap a llevant podem veure Santa Fe i el seu estany, el Turó del Morou, el Coll de Te i Arbúcies.

Iniciem el retorn amb poca millora de la meteorologia i prenen la direcció de Santa Fe del Montseny, per fer una petita volta del parc i contemplar els impressionants exemplars de sequoies. D’allà ja ens apropem a Viladrau i anem a dinar al restaurant Bofill.

Reprenem les visites i ens parem a Sant Marçal per contemplar l’abundosa Font Bona, continuem i fem cap a la Font de Passavets (diuen que és la millor aigua del Montseny).

Enfilem la pista de Coll de Te, per gaudir sense pressa de 15 km. de l’exuberant natura que ha crescut prop de la Riera de les Truites. Les avetoses fagedes, castanyedes, alzinars de sureres, pollancredes i platanedes es van barrejant i succeint fins arribar al poble d’Arbúcies.
Ja amb la missió acomplerta, sans i estalvis retornem a Castellar.

La tercera sortida a les Masies de la Serra de l’ObacSortim de Castellar cap a Matadepera, Coll d’Estenalles i Mura, continuem en direcció a Rocafort i en el trencall que ho indica prenem el camí per dirigir-nos al Puig de la Balma.

Puig de la Balma té una construcció especial que data del 1170, i està feta enganxada a les roques, saludem al Sr. Puig que ans explica que documentació dels seus avantpassats i lo que veiem es fruit de varies generacions.
Seguim camí a Collet Roig i baixem cap el Torrent de l’ Infern per continuar seguint la seva llera fins a on hi desguassa el Torrent del Còdol Llarg, punt en que la pista que seguim, dita del Mal Pas, s’uneix amb la que baixa del Coll de la Creueta formant-ne una sola per continuar cap a Sta. Creu de Palou i el Farell.

La bonica Alzina dels Penitents, es indica l’entrada de la pista que puja a dalt de l’encimbellada i monumental masia del Farell. Desprès d’una llambregada a les tines de l’era, passem en el interior de la molt malmesa casa.

Seguidament emprenen el camí cap a Puidoure, masia que visitem per l’exterior, contemplem les seves antigues i ruïnoses dependencies voltades d’un gràcil i espès alzinar.

Finalment ens dirigim al mirador de la creu de Puigdoure, per contemplar des d’aquet inigualable balcó, l’impressionant panoràmica que ens posa l’abast estendre la vista a més de 1800. Per llevant la Carena de l’Espluga, Castellsapera, i el Paller de Tot Any, a baix la masia de Matarodona, en front La Morella i la Carena del Camí Ral que s’esmuny cap a ponent fins més enllà de Sant Jaume de Vallhonesta.

Retornem a Puidoure i desfem el camí fins al Farell enfilem la pista de la Baga de Casassaies fins el Coll de la Creueta per continuar vers la ctra. de Mura a Rocafort.
Fem una escapada a Rocafort buscant un restaurant, que no trobem i retornem a Mura per anar a dinar a Cal Carter.
Calmades la gana i la set, enfilem la variant que ens porta fins a la ctra. De Monistrol, allà tombem cap a St. Llorenç avall, i seguim fins a l’entrada del trencall de la vall d’Horta. Prenen la pista a fi d’apropar-nos el Marquet de la Roca i la font del Llor. Per finalitzar l’excursió fem una ràpida volta per la resta de la vall, emprenem el retorn a Castellar.
Com les demés excursions amb l’amic Ramon ens ha instruït amb una pila de noms e indrets que no havia passat mai.Quarta sortida a MontserratSortida de Castellar en direcció a Monistrol de Montserrat, allà prenen el tren cremallera per apropar-nos al Monestir de Montserrat.
Desprès d’esmorzar prenen el funicular que ens puja a Sant Joan. Iniciem la caminada vers Sant Jeroni pel sender de la Serra de l’Alzina de les Paparres.

En el primer revolt i enfront nostre comencem a descobrir entre d’altres, els monòlits de la Mòmia, l’Elefant, la Panxa del Bisbe, la Prenyada, Sant Salvador i molt a la dreta en una punta l’ermita de Sant Dimas.

Seguint el sender,un xic més enllà, passem per la base de la Gorra Marinera, les Magdalenes i la gorra Frígida. Poc desprès sota el camí, ens topem amb el monòlit del Trencabarrals i comprovem que a la carena de la Serra ja apareix la roca del Projectil.

Continuant endavant tenim l’imponent presència del Cavall Bernat. Arribats al mirador quedem a l’abast de la nostre vista per l’esquerre, Els Pollegons, El Camell de Sant Jeroni, l’Albarda Castellana, el Mont Gros, la Roca Plana dels Llamps i Els Ecos. A la nostra dreta veiem entre varis els monòlits d’ El Moro, l’Estació Superior de Sant Jeroni i també les ruïnes de l’encimbellada ermita de Sant Antoni.

Tot fent camí deixem el corriol de l’Artiga i ens apropem ja al Cigronet sense deixar d’admirar allà al fons el conjunt dels Flautats.
Tenim enfront la singular roca del Cap de Mort i el Serrat de Sant Patrici i un xic enlaire veiem el Mirador de Sant Jeroni. Passades les “marmites de gegant”, trobem a la nostre dreta l’indicador del sender que mena a la Serra de les Lluernes i al Pla dels Ocells.

El camí comença a pujar fent algunes ziga-zagues i poc a poc ens apropa a l’ermita de Sant Jeroni on ens va bé un petit descans. Ja refets reprenem la marxa pujant tranquils i des d’un enlairat collet, contemplem l’angost paratge del torrent del Migdia amb els Plecs del Llibre al fons. Envolten el lloc en arrogant actitud, el Camell de Sant Jeroni, el Mont Gros, El Gegant Encantat, Les Talaies i Els Ecos entre d’altres. Passades ja les restes de l’antic restaurant enfilem la costeruda escala de 225 graons que ens pugen al mirador de Sant Jeroni, sostre de Montserrat de 1236 metres d’altura.

Des d’aquet privilegiat mirador s’endevina darrera Les Talaies el lluminós Coll del Migdia. Més enllà s’alcen altius Els Frares Encantats que ens de veure la zona de les Agulles. Davant nostre l’espectacle corprèn ja que es veuen amb amplitud les dues vessants del torrent de Santa María amb el fons de Sant Salvador i Els Flautats per un cantó i Les Gorres i Les Magdalenes per l’altre.
Darrera i a sota nostre queden petits el Monestir de Santa Cecilia i les poblacions de Monistrol, Marganell, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, etc. etc.
Amb l’ajut de la taula d’orientació anem endevinant en la llunyania alguns cims dels Pirineus, el Matagalls, Les Agudes, El Turó de l’Home, Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, la Serra Marina, el mar Mediterrani, El Montnegre, etc. I un remat de llocs impensables de veure des d’algun altre punt proper.
Amb el goig d’haver pogut contemplar paisatges únics des d’aquest emblemàtic cim, iniciem el retorn a Sant Joan desfent el camí de pujada mentre comentem detalls i paratges de l’excursió. Dessota la base de les Magdalenes parem, mengem un xic de fruita i calmem la set, ja que fa quatre hores que hem sortit de Sant Joan.

Reprenen el camí per arribar a Sant Joan. Prenen el funicular i baixem al Monestir, en el restaurant a dinar al “self-service”. En la sobretaula es va suggerir que per arrodonir la tarda es podria anar a visitar el museu de Montserrat, la idea fou tan ben acollida que immediatament la posarem en pràctica efectuant una molt interessant visita, en el important i dotat museu.
Desprès de la visita prenguérem de nou el cremallera perquè en baixes a Monistrol i tornar cap a Castellar.
Quinta sortida a Sant Pere de CaserresSortida de Castellar amb direcció cap a Sentmenat i Caldes, d’allà cap a Granollers, abans d’arribar-hi agafem l’autopista de l’Ametlla, seguint cap a Tona i d’allà a la capital de Osona, a Vic allà tens d’esta amb molta atenció de no equivocar-te, tens d’agafar la C-153 la que va de Vic a Olot, l’ intenció es visitar Sant Pere de Casseres, per axó tenim d’anar en direcció al Parador de Turisme, una vegada el Mirador on podem observar el pantà de Sau, just a la esquerra de la façana de l’hotel, hi ha un desvio que va a Sant Pere de Casseres, una de les joies del romànic català, desprès de uns cinc kilòmetres de un camí mig asfaltat arribem a l’entrada del Monestir, el dia es presenta molt emboirat i molta humitat.

Diu la llegenda que un fill del vescomte de Cardona , als tres dies de néixer va anuncià que la seva mort seria abans de un mes, i que el seu cos es tenia que posar sobre una fusta lligada a la espatlla d’un cavall i deixar-lo en llibertat, allà a on es pares es tenia que construí un monestir dedicat a Sant Pere. La llegenda diu que d’aquesta manera va nèxia aquet recinte monacal.

La seva construcció va començar sobre el 1020 i fou consagrat abadia el 1053, estava unit a la ordre benedictina de Cluny. Durant la seva existència ha tingut moltes transformacions i canvis d’amos, per acabar en mans privades per allà el 1773, desprès el 1931 va ser declarat monument històric artístic, i es va creà un patronat per restaurar-lo. Des de fa cinc anys que s’han completat les obres, des de llavors es pot veure en el seu interior com estàvem organitzats la comunitat que hi va viure durant segles. El monestir estava tot lligat al entorn del claustre, d’allà sortien totes les diferents dependencies, els dormitoris dels monges,l’església, la cuina, el menjador, i la biblioteca, totes les naus es comuniquen amb el pati central. Destaca l’existència del celler de l’entrada on si guardava el vi i el menjar dels frares, també l’església es més ampla que llarga té tres naus separades per dos pilars en forma de creu, les tres naus acaben en àbsides semicirculars amb els elements decoratius de l’època. El campanar de la torre es molt baix solament te dos pisos, segurament es va construí quan el conjunt estava acabat.

El claustre es va construí en la segona meitat del segle XI, es conserven pocs elements un pilar, dues columnes i alguns capitells que van ser trobats en les excavacions posteriors. Se sap que tenia un porxos i una sola filera de columnes.
En el seu interior hi ha un petit Museu amb unes fotografies que et donen una idea fidel de la seva situació respecta el pantà de Sau, ja que esta situat en un recolze de pantà, amb dies clars pel camí que hi ha al costat del monestir es por veure aigua del pantà pels els dos costats.

Desprès de visitar les seves dependencies es acostem al Parador de Turisme que esta mig desert i d’allà anem a dinar al restaurant Fussimanya, per la tarda ja tornem cap a Castellar, desfent el mateix camí d’anada, on hi arriben a mitja tarda, ha estat un dia instructiu, llàstima que el temps no ha acompanyat.L’amic Ramon Vila apart d’explicar-nos sobre el terreny lo que anàvem veient, amb el seu to pedagògic, desprès de la excursió et donava el suport escrit amb els tots els detalls, els noms de les roques i llocs on havíem passat, tot junt amb un planell per si volies tornar-hi no et perdessis, les vegades que havia estat a Montserrat i que no havia vist res, va ser un luxe anar acompanyat d’en Ramon, les seves sortides van ser precioses, anant amb ell estimaves la natura, i tot el que anaves veient era un savi de la naturalesa.

Escrit que vaig fer amb motiu de la mort d’en Ramón Vila
En Ramón hem va fer que conegués, per mitja de unes excursions, uns indrets preciosos als voltants de casa nostre i que la majoria no havia vist mai. La primera excursió va ser a la Serra de l’Obac, el 3 de juliol del 2004.
La segona va ser al Montseny, en concret a Les Agudes, el 13 de juliol del 2004.
La tercera a les Masies per la Serra de l’Obac, el 27 de juliol del 2004.
La quarta a Montserrat, amb el tren cremallera, pujar a Sant Joan i anar fins a Sant Jeroni, el 15 d’octubre del 2004.
La quinta a Sant Pere de Casseres, al costat del Pantà de Sau, el 14 de desembre del 2004.
Durant el 2005 hi van haver diferents esdeveniments que van dificultar la continuació d’aquestes sortides, entre ells les eleccions al Casal d’avis, i encara que el grupet continuàvem fent sortides, jo no els vaig poder acompanyar, en una d’elles en el mes de novembre, torna’n d’una anada al Montseny, en Ramón Vila acompanyat d’en Pere Puigdomènech van tenir un accident de cotxe en el que en Ramón va perdre la vida.
Solsament van ser cinc excursions, però molt enriquidores per la pedagogia que en Ramón hi sabia donar a cada una de les muntanyes tan estimades per ell.
Un record emocionat pel l’amic Ramón, ja que gracies a ell, vaig copsar que a la nostra Catalunya, i particularment als voltants d’ on van néixer, hi han indrets dignes de ser coneguts i admirats.

ANDALUSIA 2004

CIRCUIT PER ANDALUSIA


Del 15 al 21 de novembre del 2004


Dilluns, 15 novembre Castellar-Madrid-Sevilla

Vam sortir de Castellar a les 6 en punt, i després de recollir uns companys a Sabadell, vam començar el viatge per autopista cap a Lleida, allà vam parà per esmorzar, a continuació vam seguir en direcció a Saragossa, on pels seus voltants vam fer una parada en una area de servei per continuar fins arribar al Restaurant Las Galeras, situat a Taracena (Guadalajara), vam dinar per després, tot seguit continuar fins a Madrid.
Vam arribar a Madrid als voltants de les 4 de la tarda, i degut a que el AVE no sortia fins les 6, amb l’autocar vam donar un passeig per Madrid, recorrent el carrer Serrano, el passeig de la Castellana fins la Torre Madrid, passant per davant de l’estadi Santiago Bernabeu, les torres inclinades Kio, Plaza Castilla, i continuar per la Plaza Colon, el passeig de Recoletos , la Cibeles, Correus, carrer d’Alcalà, el monument a Neptuno i seguint pel passeig del Prado, fins arribar a l’estació d’Atocha; allà l’autocar va continuar viatge amb les maletes cap a Sevilla, as te de dir, que l’autocar el va dur en Pere Samblas (l’amo de la agencia) fins a Madrid, i desprès l’autocar el va agafar en Ramón, que ens va acompanyar durant tot el recorregut per Andalusia, en Pere va tornar a Barcelona amb avió.

Estació d’ Atocha
A l’estació d’Atocha vam agafar l’AVE que ens va dur directament a Sevilla, però abans van tenir temps per passejar per la seva estació, varem cada parats de les seves dimensions i de la quantitat d’arbres i plantes que hi tenen plantades al mig de l’estació.
A les 6 en punt vam pujar l’AVE, que era un dels atractius d’aquest viatge, i ens vam aposentar en la classe 1ª de butaques i vam gaudir del viatge amb el tren més ràpid d’Espanya, la llàstima es que as va fer de nit i no vam poder veure el paisatge i lo de pressa que anàvem, però la novetat i la comoditat eren grans , només quan et creuaves amb un altre tren t’adonaves, pel soroll, de la velocitat que anaves; a dos quarts de 9 en punt, ja estàvem a l’estació de Santa Justa en Sevilla, on un altre autocar ens estava esperant per portar-nos cap l’hotel, que estava situat a Sanlúcar la Mayor, una població a vint quilòmetres de Sevilla, l’hotel as diu Solucar, i va ser, el punt de trobada, durant tota la nostra estada per Andalusia, on cada dia el acabar l’excursió feien cap per sopar i descansar, tan les seves instal·lacions (menjador, sala d’estar i habitacions) com el menjar, que era bufet obert, van estar molt bé, axis com també la netedat i el tracta, que va ser d’alta qualitat.
L’autocar amb les maletes va arribar cap a les dotze, i després de recollir-les van anar cap a l’habitació a descansar.

Hotel Solucar
Dimarts, 16 novembre Sevilla
La jornada va està dedicada a la ciutat de Sevilla, on un guia local ans va acompanyar explicant-nos tot el que anàvem veient,
Sevilla té 720.000 habitants, actualment tot el conjunt de monuments as deuen a dos grans fets, que van ser, las exposicions iberoamericanes una el 1929 i l’altre 1992, de la primera as conserven tots els edificis que van construí els diferents estats d’Amèrica per aquesta commemoració i que avui son els consolats d’aquets mateixos països, també moltes de les places i jardins que provenen de les hores, i tot as va fer al mig de la ciutat, en la exposició més recent del 1992 les noves edificacions estan l’altre costat del riu en l’illa anomenada de la Cartuja.
Passem amb l’autocar per el Passeig de Cristóbal Colon , on veien la plaça de toros La Maestranza, Torre del Oro, Jardins de Maria Cristina, i Palau de Sant Telmo, fins arribà a la Plaza de España, on parem per visitar-la.

Sevilla Plaça Espanya
La Plaza de España, es un dels espais més espectaculars de la arquitectura contemporània espanyola, as construeix amb motiu de la Exposició Iberoamericana del 1929 per el arquitecte sevillà Aníbal González.
La Plaça té forma semicircular de 200 metres de diàmetre, la seva decoració es a basa de totxo vist, mabre i ceràmica que li donen un toc renaixentista i barroc a les seves torres. Va ser l’obra més costosa de la exposició. La plaça està bordejada per un canal, que està creuat per 4 ponts que representen els antics reines d’Espanya. En les parets hi ha un espai per cada una de les 48 províncies espanyoles, on amb ceràmica decoren els bancs amb escuts i dibuixos de fets històrics de cada ciutat.
La font central va ser posada posteriorment, en aquesta plaça va tenir lloc la cerimònia d’inauguració de l’exposició.
Tot seguit vam anar a visitar els Reales Alcázeres, que es un conjunt monumental que els seus orígens as remunten a l’alta Edat Mitjana, i es sens dubta el més important edifici civil de Sevilla.
Sevilla Reales Alcàzeres
Las seves dependencies tenen diferents períodes de construcció això far que hi hagin estils diversos, predominant el mudèjar, perfecta conjunció entre l’islàmic i el cristià. En la seva construcció van participar artesans vinguts de Toledo i Granada experts amb la decoració de yeserias i alicatats de parets. L’ utilització com a residencia real, fa que as produeixin freqüentment diverses restauracions i ampliacions, aquí per exemple, quan va tenir lloc la cerimònia del casament de l’infanta Elena, as vam fer diverses millores en motiu de aquest esdeveniment.
Un esment especial mereixen els seus amplis jardins, on destaca l’estany situat al centre amb una font amb l’escultura del Deu Mercuri.
Al acabar la visita vam fer un petit passeig per el Barrio de Santa Cruz, antic barri jueu, que as troba el seu costat, amb els seus carrers estrets i amb la famosa plaça de Doña Elvira, i la Santa Creu.
A continuació ens apropem cap a la Catedral que està situada sobre l’emplaçament de la Gran Mesquita, de la que solament conserva el seu alminar, anomenat avui dia “La Giralda”.
La Mesquita fou convertida en Catedral quan la ciutat va ser conquistada en el 1.248 sense modificar la seva estructura arquitectònica, en el 1.400 s’amplia amb un nou temple, convertint-la en el complex gòtic més gran del mon; està composta per cinc naus, una de central amb una torre que té 36 metres d’alzada i quatre de laterals amb torres de 26 metres que disposen de capelles intercalades.
En el seu interior as troben las restes de Cristòfol Colon, que van ser portats de la Havana, al independitzar-se Cuba.

La Giralda es el minaret de l’antiga Mesquita, la seva alzada es de 97,5 metres. La seva construcció es original, doncs son dues torres una dins d’altre i en el buit entre les dues, si va fer una rampa, de manera que el Sultan podia pujar dalt de la torre muntat a cavall.
Vam dinar en el restaurant “El Cabildo” situat al costat mateix de la catedral, i després tot passejant vam anar fins la Torre del Oro, situada molt a prop d’allà.
La Torre del Oro, estava en plena restauració, as deu el seu nom a que està recoberta de mosaic amb reflexos daurats, i també perquè era un lloc segur per guardar els metalls preciosos que portaven la flota d’Amèrica. Al seu davant as troba el punt de sortida dels vaixells que naveguen pel riu Guadalquivir, antigament anomenat Betis, on vam pujar amb un, i durant una hora van anar passant pels diferents ponts, el de Sant Telmo, Isabel II, Chapina, fins arribà a l’illa de la Cartuja, on va tenir lloc els principals esdeveniments de la Expo 92, per passar per els ponts de la Barqueta i Calatrava i tornar al lloc de sortida. Abans d’anar l’hotel encara vam visitar els jardins de Maria Cristina per fer-hi un petit passeig.
Dimecres, 17 novembre Jabugo- Aracena
El dimecres vam sortir de l’hotel i ens vam dirigir en direcció oest, fins a la localitat de Jabugo, on van visitat el famós assecador de pernils «5 Jotas».
Primerament ens van passar un vídeo on vam veure des de que naixen els porquets com pasturen amb llibertat per els prats, sent el seu principal aliment les aglans i tot el procés d’elaboració dels famosos pernils «Pata Negra» per, seguidament, després de posar-nos una bata i un casquet blancs visitar totes les seves instal·lacions veient el procés d’assecatge i el gran estoc de pernils que tenen penjats tots amb la seva etiqueta d’identificació, també vam veure els departaments dels xoriços envoltats de fum, per acabar la visita tothom comprant-ne per a la família.
Seguidament vàrem continuar el viatge fins la localitat d’Aracena, on vam dinar en el restaurant Zorro I que està al mig de la ciutat.
Aracena es el nucli central més important de la Sierra d’Huelva, coneguda avui dia per la famosa gruta de les meravelles que as troba al mig de la localitat.

Després de dinar un trenet ens va portar a la part més alta de la localitat, on as troba el castell del segle XIII, construït per els portuguesos i al seu costat l’església dels Templaris, declarada monument nacional, i es la parròquia més antiga d’Aracena.
A la tarda vam visitar la «Gruta de las Maravillas» que és un fantàstic monument natural format per la mil·lenària filtració de l’aigua a través de la roca calcària. La seva cavitat té una longitud total de 2.130 metres dels que solament 1.200 son visitables. La tradició popular diu que va ser un pastor el que la descobrir en el 1886.
Dijous, 18 novembre Cadis-Jerez de la Frontera
Vam sortir a primera hora de l’hotel i ens vam dirigir cap a Cadis desprès de travessar Sevilla, que en aquella hora del matí, va ser una mica complicat, degut al transit, vam agafar l’autopista que va directa cap a Cadis, l’entrada a la ciutat també va ser una mica difícil, dons Cadis es com una illa unida a terra ferma per un sol pont que es col·lapsa amb freqüència, allà ens esperava una guia local que ens va explicar que Cadis té 10 quilometres quadrats i 135.000 habitants va ser fundada per els fenicis que eren els amos del comerç en el mediterrani i el seu aïllament els hi anava molt bé dons amb poc esforç controlàvem els accessos a tota la ciutat per una banda el mar i per l’altre la construcció de una muralla que feia molt difícil entrar-hi, la seva historia va molt lligada a la vida marítima tan amb la construcció de vaixells, com a port d’arribada de tot el comerç marítim procedent del exterior amb la península.

Cadis Monument a la Constitució del 1812
El primer monument que vam visitar, va ser el dedicat a la Constitució del 1812, en el que per primera vegada as va fer una constitució política de la monarquia, el text fou aprovat el 19 de març de 1812 i popularment va ser coneguda com la “Pepa”, declara que la sobirania resideix en la “nació” i defineix el govern com a monarquia moderada hereditària.
Després vam visitar la catedral de construcció neoclàssica, on tenien per obres tot tapat i amb rets, vam visitar la seva cripta on hi han enterrats personatges famosos de la terra, entre ells Josep Mª Peman i Manuel de Falla.
A continuació de la visita a Cadis, vam anar cap a Jérez de la Frontera, però abans ens van parar a meitat del trajecte, per dinar en el restaurant Blanca Paloma que es un lloc de pas i d’estada per els rocieros quan fan la romeria del Rocío.
Seguidament vam anar a Jérez de la Frontera, de 192.000 habitants i que rivalitza amb la seva capital Cadis, allà van anar directament a l’empresa González Byass, on primerament ens van passar un vídeo explicant-nos una mica la seva historia, que data del 1835 quan el jove Manuel González arriba a Jérez disposat a fer-se un lloc en el negoci del vi. Al poc temps s’associa amb Robert Byass, el seu agent en Anglaterra, formant la companyia González Byass, famosa en el mon per el seu jerez “Tio Pepe”, el conyac “Soberano” i el brandy “Lepanto”, amb la seva característica ampolla.


A continuació ens porten per les diferents bodegues, explicant-nos el procés de la formació del conyac, i com va agafant el seu color característic amb el pas dels anys, també van veure els ratolins que viuen en el mig de les botes, i on tenen una copa amb una escaleta per on pujant a beure, es va acabar la visita fen una degustació.

Divendres, 19 novembre La Ràbida-Palos-Rocio
El divendres sortim de l’hotel amb direcció oest, cap Huelva on hi arriben a mig matí, i una guia local ens explica una mica la historia d’aquesta ciutat que as remunta a finals del neolític amb l’aparició de la Edat del Coure, doncs ja aleshores s’explotaven les mines del Riotinto, i sempre la explotació del metall anat lligada amb la historia de la ciutat. Més tard els romans li van posar el nom de Onoba i degut a que la ciutat i tota la seva regió vivien de cara el mar, as van donar totes les circumstancies perquè fos un punt clau en el descobriment d’Amèrica.
A mitjans del segle XIX, amb l’ instal·lació d’empreses estrangeres, principalment angleses, en la zona de la mineria, as va produir un canvi en la societat i mentalitat notables. La seva presencia va deixar nombrosos llegats, des de la pràctica de diferents esports, com el futbol, tenis i golf, fins la forma de viure, ens van ensenyar una part de la ciutat que estava emmurallada, on les cases eren típiques angleses, i allà hi vivien separats de la resta de la població. En aquell temps les Mines de Riotinto era el centre miner més gran del mon, tenien cinc línees de tren, tres d’elles exclusivament per el transport del mineral.

La Ràbida
A continuació anem a visitar el Monestir de la Rábida, situat a 7 quilòmetres de Huelva, en la desembocadura dels rius Tinto i Odiel, la seva edificació data del segle XIV, hi as va fer sobre les roines d’un edifici almohade.
En el 1485 arriba en el monestir procedent de Lisboa, Cristòfol Colon amb el seu fill Dídac, hi troba hospitalitat, principalment en dos frares, Fra Antoni de Marchena, que era un famós astròleg i conseller de la Cort Castellana, i de Fra Joan Pérez, guardià del convent, i confessor de la Reina. Ambdós el van ajudar tan amb la presentació del seu projecta a les Corts, com després a aconseguir les naus i la tripulació al presentar-li els germans Pinzon.
El monestir as conserva casi igual que la època colombina, visitem el claustre, la sala de conferencies, on hi van haver les entrevistes amb Colon, la sala del capítol, on hi han records de l’Almirant, la sala de les banderes, on as troben les ensenyes i un cofre amb terra de tots els països americans, també vam visitar el menjador i la seva capella.
Seguidament vam anar a Palos de la Frontera, bressol del descobriment d’Amèrica, on els seus homes van ser protagonistes de la proesa, que va suposar un gran desenvolupament per Espanya.

Palos de la Frontera
En el moll de la reina ens van passar un vídeo que explicava totes les peripècies que van passar abans no van arribar a América, per seguidament pujar a les tres caravel·les, la Pinta, la Niña i la Santa Maria que son una reproducció de escala real de les autentiques, on ets podies fer una idea exacta de com era la seva vida a dalt del vaixell durant la travessia.
També vam visitar el “Foro Iberoamericano”, que es un teatre al aire lliure construït amb motiu del V Centenari del descobriment d’Amèrica.
A continuació van anar a dinar al restaurant Albaida, situat a Mazagon, una localitat onubense, per després continuar viatge cap el coto de “Doñana” on as troba el Santuari de Nostra Senyora del Rocío, famós per la seva romeria. Allà vam fer una visita detinguda veient tots els seus voltants per acabar comprant algun record de la nostra estada, degut a que l’arribada l’hotel va ser a una bona hora vam anar amb l’autocar fins al mig del poble de Sanlúcar la Mayor, però al no veure res que ens semblés interessant, retornarem cap l’hotel.
Dissabte, 20 novembre Córdova-Villanueva Arzobispo
Sortim al matí en direcció nord amb les maletes preparades, doncs ja deixem l’hotel, per anar cap a la ciutat de Còrdova, una vegada allà ens dirigim directament a la Mesquita, on una guia local ja ens esperava per il·lustrar-nos de aquest impressionant monument del segle VIII, de 23.000 metres quadrats, que el fan ser el tercer més gran del mon en quan a extensió; el seu estil es el califal, que es una barreja hispano-musulman.

Cordova La Mesquita
La mesquita va ser començada per Abderraman I, sobre una església visigòtica, i en la primera etapa es van edificar 11 naus amb 110 columnes de mabre, sobre d’elles uns dobles arcs de mitja punta, una novetat arquitectònica que no s’havia vist mai abans.
La Mesquita va tenir diferents ampliacions, en temps de Abderraman II, Alkalem i Almanzor aportant tots ells, diferents tipus de materials i estils, edemes té dues singularitats, la primera es que la seva orientació no és cap a la Meca, com totes les Mesquites, sinó cap a la Mesquita de Damasc, i l’altra es la seva ubicació, que està descentralitzada del Mihrab, ja que l’ultima ampliació es va tenir de fer cap el costat oriental, degut a que per un costat hi ha el riu Guadalquivir i per l’oest hi havia el Palau del Califa.
Al mateix any de la reconquesta de Còrdova, la Mesquita va ser consagrada com Catedral cristiana, i utilitzada com a panteó per varis reis castellans, però va ser el 1523, quan el cabildo eclesiàstic, amb el consentiment de rei Carles V, i l’oposició del consell de la ciutat, van edificar una gran nau en el seu interior, més tard el rei, de camí cap a Sevillà, va visitar la Mesquita i al veure les obres que s’hi feien, va dir si hagués sabut exactament lo que as volia fer, no hagués donat el permís per fer-ho.
Les obres van durar més de 200 anys i si van afegir al inicial estil gòtic, el renaixentista i el barroc.

Tot el grup davant l’autocar
Una vegada acabada la visita a la Mesquita i després d’abandonar el pati dels taronges, ens endinsem per el carreró de les flors, des de on as veu una perspectiva de la torre de la Catedral, i continuem per el barri jueu amb els seus estrets carrers per arribar fins a la sinagoga i l’estàtua del savi àrab Averroes.
Després de comprar algun record a les botigues que hi han als voltants de la mesquita, vam dinar en el restaurant “El Bandolero” que està al davant de la seva entrada, i al acabar van anar fins el Pont Romà, que travessa el riu Guadalquivir, que té 16 arcs i està integrat a la Via Augusta, i allà vam pujar l’autocar, que seguint la ruta del viatge ens porta en direcció nord cap la província de Jaen, tot el trajecte va ser un panorama de oliveres per tot arreu, i passant pel costat del Parc Natural de Cazorla, arriben a Villanueva del Arzobispo, on hi tenim l’hotel d’estada.
Diumenge, 21 novembre Villanueva-Cambrils-Castellar
Vam sortir a primera hora de l’hotel per dirigir-nos cap a la província d’Albacete, i una vegada allà desviar-nos cap al nord a Valencia i agafar l’autopista del Mediterrani que ens va dur directament cap a Catalunya, però a l’alçada de Salou ens ven desviar cap a Cambrils, on teníem reservat un lloc en un restaurant que ens van servir un extraordinari dinar de comiat, al sortir vam fer la clàssica foto de grup, per continuar ben tips i contents cap els nostres llocs de origen, i després de deixar els companys de Sabadell, vam arribar a Castellar, sans i estalvis, als voltants de les 7 de la tarda.
Recorregut de l’excursió

PAÏSOS BAIXOS 2004

Països Baixos
Del 14 al 24 de setembre de 2004

Aquest any el viatge l’estranger organitzat pel Casal, va ser als Països Baixos, la sortida es va fer a Castellar, a les 6 del matí del dimarts dia 14 de setembre, en direcció França, passant pel costat de Perpinyà, Narbona, Besiers, Montpelier i Nimes fins arribar al restaurant Relais de l’Empereur de Montélimar, on vam parar a dinar.
Per la tarda vam continuar pujant cap a Valence i Lyon, per entrar a la regió de la Borgonya, fins arribar a Beaune, localitat on vam parar per dormir.

Metz Catedral de Sant Etienne
Dimecres, 15 de setembre, vam continuar viatge cap al Nord, entrant a la regió de Lorena on es troba la ciutat de Metz, vora el riu Mosela, allà ens hi aturaren per dinar i desprès vam visitar la catedral de Sant Étienne, coneguda com la llanterna de Deu, pels seus vitralls del segle XIV i XV, seguidament vam continuar cap al nord per entrar Holanda.
Al mateix temps, un altre petit grup, sortia a la una en punt de Castellar, per anar l’aeroport de Girona on, a les cinc de la tarda, sortia un avió que ens va dur directament a Rotterdam, arribarem l’hotel a les set de la tarda i al cap d’una hora, van arribar el grup que venia amb l’autocar i ja, tots junts, després de sopar, vam anar a fer una volta per la ciutat.
Rotterdam, és la segona ciutat més important del país, i té el port més gran del mon; en el petit passeig que vam fer per el mig de la ciutat, que va quedar destruït durant la segona guerra mundial, això fa que totes les seves edificacions siguin modernes, n’hi havia de molt peculiars com una d’elles en forma de daus que eren molt curioses, a part de l’ajuntament i el parlament que tenien els seus edificis molt il·luminats.
Rótterdam Ajuntament
Durant la volta per la ciutat, va passar una anècdota, es que al poc de sortir del hotel la Magda, li van entrar uns recargolaments de ventre i temen no poder acabar la visita, s’han va tornar cap hotel, quan va arribar, de seguida va anar cap l’habitació i as va troba que la clau no l’obria la porta, a un noi estranger que passava li va demanar si la podia ajudar, i el noi tampoc va poder obrir, li diu que “a reception”, ella tot seguit baixa cap a recepció, allà hi havia dos nois, un que no entenia res d’espanyol, i el altre, que era negra, estava parlant per telèfon, quan va acabar li diu que la clau no li obre l’habitació, van tots dos cap a la habitació i el noi negra de la recepció ho proba i tampoc se l’obra la porta, aleshores as treu una clau de la butxaca i obre la habitació i surt de dins un jove en calçotets tot sorprès, el noi negra li demana disculpes i s’han tornant cap a recepció i li demana el nom, ella li diu al seu nom i després de molt buscar no la trobant registrada, aleshores la Magda li diu el nom de la seva companya, la Grego, i ella si que estava apuntada i els dos nombres finals eren el mateix, però el pis diferent, ella volia entrar a la 217 i tenia la clau del 417 amb tot aquest trasbals els recargolaments li vam desaparèixer.
Quan va arribar la Grego, li va explicar lo que li havia passat, la Grego, rient li va dir que ella l’arriba l’hotel també va anar directament al segon pis i va trucar i que li va sortit un noi una mica enfadat, es va disculpar i tot seguit es va recordar que tenien el mateix nombre de habitació que la nit passada, però que el pis era diferent.
Dijous, 16 de setembre, sortim de Rotterdam i ens dirigim cap al nord fins arribar a Delft. Lo primer que visitem d’aquesta ciutat es una església protestant metodista, al sortir vam travessar un mercat de flors, per tot seguit visitar l’església nova, on hi ha el panteó familiar amb la tomba de Guillem d’Orange, amb el seu fidel gos al seus peus.
Delft es una ciutat protestant i en ella apart de les bicicletes es la ciutat dels aparadors, doncs las cases tenen un ampli finestral que mostrant la vida interior de la casa, sembla ser que el calvinisme va ser el impulsor de aquesta costum que defensa que solament que té males actituds necessita d’amagar-se.
Seguint el viatge ens arriben fins La Haia, seu del govern holandes des de 1580. La seva historia comença quan el comte Guillem II va fer edificar un castell, posant al seu voltant un llac artificial, que posteriorment s’hi van anar edificant palaus i edificis de totxo amb aparença de fortalesa, on es troben el Parlament, el senat i la seu del consell d’Estat, tot aquest complexa, junt amb el llac, està actualment està al mig de la ciutat.
Madurodam Holanda en miniatura
La residencia de la reina Beatriu amb els seus jardins també està mig de la ciutat, que junt en més de 60 ambaixades, fan que sigui una ciutat plena de funcionaris que donen de dia vida als carrers amb contrast amb la nit que queda la ciutat molt tranqui-la.
Alhora de dinar vam anar a Madurodam, un emplaçament de 18.000 metres quadrats, on està reproduït en miniatura els edificis més emblemàtics d’Holanda de una manera perfecta, as poden veure apart del seus monuments tota classe de plantes i arbres tipus bonsai i també es un lloc en que va molt bé per explicar, doncs veus les coses a vista d’ocell. La visita va ser bastant llarga, després ens ben desplaçar a la ciutat de Gouda, de 60.000 habitants, famosa per els seus formatges, allà vam visitar al seu gran ajuntament, de estil gòtic construït en el 1450 i l’edifici del Pes Públic, on en la seva fatxada es poden veure les balances que ho acrediten.
Arribem a Amsterdam a les vuit de la tarda i després de donar un volt amb l’autocar per la ciutat, ens dirigim cap l’hotel on hi farem estada les quatre properes nits.
Divendres,17 de setembre, de bon matí vam sortir de l’hotel per arribà a la ciutat d’Aalsmeer d’hora, per poder assistir a la subhasta de les flors, que es fan en aquesta localitat, la veritat es que es un espectacle veure la quantitat de flors que es mouen en el seu interior, ens expliquen que cada dia as subhasten uns 14 milions de flors, que venen de tot el mon, i que a continuació s’han tornen, hi ha un aeroport al costat que fa el transport, doncs la flor és una mercaderia de vida limitada, i el seu trasllat es té de fer el més ràpid possible, dins del complex hi ha uns departaments amb panels on marquen els preus i els possibles compradors estan atents per anar seguint la subhasta, quan un lot s’ha adjudicat, automàticament mitjançant unes furgonetes as traslladem en el seu apartat corresponen, veure moure’s en aquell espai de 715.000 metres quadrats tota aquella quantitat de furgonetes, fan un veritable espectacle.
Seguidament anem a Zaanse Schans, on hi han uns antics molins de vent, que funcionen perquè els turistes as facin una idea de com era el treball que feien antigament, en veiem un que està molent gra i ens fan una petita demostració del procés fins a la obtenció de l’oli, en aquest lloc, fem una foto del grup doncs la vista es maca.
A continuació vam visitar una botiga que venien esclops, i on allà mateix els fabricaven, hi havia esclops de tota mena i t’ensenyaven la manera de com amb un tros de fusta sortia un esclop.
A l’hora de dinar ens acostem fins a Volemdam antiga població catòlica i marinera amb un carrer principal plena de botigues amb records de tota mena, dinem en un restaurant al costat del port, l’acaba ans dirigim a l’illa protestant de Marken que actualment està unida per terra ferma però que conserva el seu caràcter insular, al sortir visitem una granja on fabriquen formatge i ens van explicar el seu procés d’elaboració.
Vam arribar l’hotel a una bona hora, després de sopar van tenir temps d’anar amb vaixell per els canals d’Amsterdam, i anar veient els edificis més importants per on passàvem, per acabar vam fer una breu visita al famós barri vermell, amb les seves nenes en els aparadors, que aquelles hores, ja començava està concorregut de gent jove.
Dissabte, 18 de setembre, aquest dia es dedica exclusivament a la ciutat d’Amsterdam, anem acompanyats de una guia local, que ens explica que Amsterdam té 740.000 habitants, una de les característiques principals és que està plena de canals circulars d’aigua dolça, de tres metres de fondària, que formen com unes 90 illes que es comuniquen per uns 280 ponts, al ser tota la ciutat molt plana el mitja de transport es la bicicleta, circulen unes 600.000 bicicletes, ens expliquen que existeix un rastre on per pocs cèntims pots recuperar la bicicleta que t’han robat poc abans, és freqüent que costi més la cadena per guardar-la, que la mateixa bicicleta, també de tant en tant tenen que netejar els canals doncs si troben moltes d’elles al seu fons.
Vam recórrer amb l’autocar la ciutat, mentre la guia, ens explicava les característiques dels edificis més importants que anàvem veient; vam veure les obres que estan fen del metro a 32 metres de profunditat i que estarà acabat el 2010, tot el subsòl de la ciutat es de sorra, per això tenen que fer uns fonaments o pilars que aguantin tota l’estructura exterior, sovint as veuen edificis inclinats degut a que el sol a tingut moviment, principalment las casses en que els seus pilars son de fusta. Tota Amsterdam està a quatre metres sota el nivell del mar, i tot aquest terreny l’han guanyat al mar a base de dics que aturen l’aigua.
La primera parada, la vam fer en el “Hortus Botànic” on hi ha un moli de vent antic i una escultura del gran pintor Rembrandt, seguidament vam visitar, detingudament el Museu de Van Gogh, un dels artistes holandesos més famosos de tots els temps, això que només va ser actiu els últims 10 anys de la seva vida. En el Museu es troba la més gran col·lecció de tot el mon d’obres del pintor, també hi ha obres d’altres pintors i escultors del segle XIX.

Després, van visitar en el mig de la ciutat, un lloc anomenat Beguinario, on els cavallers quan anaven a la guerra deixaven a les seves esposes guardades, aquestes no podien accedir l’exterior, allà cada persona tenia la seva casa que donava a un jardí interior que no tenia sortida al exterior, allà es quedava fins que tornava el marit de la guerra, es clar això només ho podia fer la gent rica, era freqüent que el marit es moris a la guerra i aleshores, quan també es moria la senyora, tot el seu patrimoni as quedava per la societat.
Ens vam quedar a dinar al centre de la ciutat, per la tarda vam anar al mercat flotant de Singel, on hi havia tot tipus de flors, plantes i llavors, per deixar-nos temps lliure per comprar per el centre de la ciutat, on hi ha els clàssics centres comercials, vam passejar pels voltants de la plaça Dam, la Torre de la moneda, el nou Ajuntament i l’església de l’Oest, fins que, l’autocar ens va passar a recollí, a les set de la tarda per portar-nos l’hotel i preparar-nos per anar a sopar al famós restaurant flotant, Sea Palace, on ens van servir un molt bon sopar, servit amb la tradició culinària tailandesa.

Ámsterdam
Diumenge, 19 de setembre, sortim del hotel a primera hora, i ens dirigim cap al nord vorejant els terrenys que els holandesos han anat guanyant al mar, la nostra guia, la Núria, ens ensenya en un mapa la franja de uns 35 quilometres quadrats de terreny guanyats al mar en només 7 anys, aquest terreny al ser on desemboca-me’n els rius tenen un sediments fluvials, que fa que les seves terres siguin molt fèrtils, semblant el delta de l’Ebre a Catalunya, tota aquesta regió s’han diu Flebolan.
La sortida a primera hora de l’hotel, a estat per poder coincidir està a l’hora dels oficis religiosos que as fan a la població protestant d’Stapforst, i poder veure com tota la família s’acosta en bicicleta a la església i les senyores més grans van amb vestits característic de l’edat mitja amb les seves còfies al cap, la Núria, ens diu que siguem discrets doncs no el s’agrada que tinguin gent mirant i menys tirant fotos, arribem a l’hora en punt i l’autocar passa per davant de la església en el moment que la gent entra, desprès fem una parada tècnica i seguidament vam donar un passeig per el pobla que es molt bonic, on les seves casses estan plenes de jardins i flors.
Vam continuar cap el nord fins arribar a Giethoorn (banya de cabra), que es un pobla lacustre, on els carrers son canals d’aigua i per anar pel pobla es té que fer en bicicleta o bé en vaixell, està prohibit circular pel mig de la població en cotxe; els cotxes, as tenen que deixar a l’entrada, si algú necessita traslladar alguna cosa pesada, ho té de fer amb vaixell. Vam navegar pel seus canals, fins arribar un gran llac de 10 quilometres quadrats, que ens expliquen que quan hivern fa molt fred queda completament gelat i al fan servir com a pista de gel; allà mateix vam dinar i, tot seguit, vam continuar més cap al nord fins arribar a Harlingen, ciutat marinera, i port balener fins el 1850, després de fer un petit passeig per la ciutat i pel seu port que estava ple de iots a vela, vam continuar el viatge anant cap el gran dic.

El Gran Dic

El gran dic té 30 quilometres de llargada, uneix Wieringen amb la costa de Frisia, aproximadament a la meitat del seu recorregut, vam fer una parada en una area de servei on ens van passar un vídeo explicant las fases de la seva construcció, començant des de la primera idea del arquitecte Stevin en el 1670, quedant desprès el projecta aparcat uns 150 anys, fins que va tornar a sortir a la llum en el 1829, tot aquesta idea era deguda a que tenien un greu problema de inundacions i encara que havien fet dics i rescloses de protecció, freqüentment sofrien inundacions amb el seu corresponent perjudici, mirant el plànol de la zona semblava relativament viable fer un dic, que aturés les aigües i evitar les inundacions, però sempre sortien inconvenients doncs algú u altre es perjudicava, com pescadors o passejos, i el projecta quedava aturat, però finalment as va tirà endavant gracies a l’intervenció del enginyer Cornelius Lely, lo primer va ser la construcció d’un petit dic en el 1924, de 2,5 quilometres de llargada, que unia Holanda del Nord amb l’illa de Wieringen, i ja en el 1927 va començar la construcció del gran dic de 30 quilometres que va durar fins el 1932, el gran dic té una alçada de 7,8 metres sobre el nivell del mar i 90 metres d’ampla, van treballar-hi una mitjana de 5200 persones, posteriorment hi van construir una carretera de peatge i més endavant l’autopista que hi ha actualment, així com diferents treballs de millora.
Quan vam arribar l’hotel, el nostre company Esteve Salomó, es trobava molt malament i en prou feines es tenia dret, al van tenir d’acompanyar fins la habitació, i al tenir una alta temperatura as va avisar al servei d’urgències, per que el visitessin, al ser diumenge van tardar una mica, quan va venir el metge , enseguida va venir una ambulància i se’l van emportar l’hospital, acompanyat de la seva esposa la Pilar, els seus parents la Marçé i en Ramón junt amb la guia, la Núria. La resta de l’expedició, ens vam quedar l’hotel mig neguitosos per saber que li passava a l’Esteve, pesades les onze van tornar la Merçé i en Ramón de l’hospital i ens van informar que l’Esteve estava a cuidats intensius, que tenia una forta pneumònia i que li feien les probes corresponents, la Pilar i la Núria s’ha havien quedat allà amb ell, nosaltres havíem que continuar el viatge, i que el dia següent deixàvem l’hotel i que teníem que tenir a punt les maletes i seguir l’horari previst.
Dilluns, 20 de setembre, de bon matí, vam sortir d’Amsterdam i ens dirigim cap al sud, en direcció a Rotterdam, lo primer la Núria, la nostra guia, amb una cara de son, ens informa del estat de l’Esteve, resulta que té una pneumònia greu, ajudat amb les defenses que son molt baixes i que no respon gaire bé als medicaments, ha quedat ingressat, en espera de fer més proves, la Merçé i en Ramón s’han quedat a fer costat a la seva esposa Pilar i quan arribin els seus fills de Sabadell, que ja estan avisats, agafaran l’avió cap a Bruselas, on s’ha incorporaran al grup; estem tots afectats per lo que està passant, la Núria ha dormit dues hores i en l’ambient està serios, i els comentaris girant al voltant de l’Esteve.
Continuant el viatge, vam arribar a Rotterdam a mig matí, amb l’autocar donem una volta per la ciutat, que va ser destruïda en el 1940 per les bombes alemanyes, i reconstruït amb noves edificacions residencials i comercials, la ciutat té 560.000 habitants i el seu port es el més important i actiu del mon; el riu Rin desemboca a Rotterdam i al ser navegable per mitja Europa, els vaixells de carga aprofiten les avantatges d’unir el tràfic del mar amb un riu d’aquestes característiques.
Vam visitar Euromast, una torre panoràmica de 185 metres d’alçada, situada en el port de Rotterdam, on vam veure, en mig d’una gran ventolera, les grans dimensions del seu port amb les seves refineries petroleres i depòsit de contenidors, després ens van asseure en una plataforma giratòria que feia més fàcil anar contemplant tota la seva grandesa i tenir una vista panoràmica única de tota la ciutat.
Seguidament vam continuar viatge cap al sud, fins arribar al delta del Rin, on en el 1953 van tenir unes greus inundacions que els va obligar a construït, el Pla Delta, que consistia en unes grans rescloses per aturar l’aigua del mar; les obres van durar 31 anys; vam passar per sobre la gran resclosa d’evacuació d’aigües del Rin, i vam visitar una de elles per dins i ens vam passar un vídeo que ens anava explicant com s’obrien les diferents comportes segons com estava el nivell d’aigua del mar i el nivell del Rin.
Vam dinar en un tipic poble mariner anomenat Zierikzee, situat en mig d’aquesta gran obra del Pla Delta, per la tarda vam deixar el mar per anar cap a la ciutat belga de Bruges on vam arribar al capvespre, després d’acomodar-nos en l’hotel van anar a sopar en un restaurant situat en un altre lloc de l’hotel, i al acabar de sopar encara vam donar un volt pel centre on vam quedar parats del grans edificis il·luminats que anàvem veient, la Núria ens va dir que demà al matí també passejarem pel mig de la ciutat, però que tenia interès en que els veiéssim il·luminats, la veritat es que era un espectacle veure’ls en mig de la foscor de la nit.

Bruges
Dimarts, 21 de setembre, el matí lo primer que vam fer, fou carregar les maletes en l’autocar, degut a que la propera nit estava previst fer-la a Bruselas, després vam anar a visitar la ciutat de Bruges, que es la capital de la provincia de Flandes Occidental i està unida al mar del Nord per diversos canals, el seu nom prové dels nombrosos ponts (brug en flamenc) que travessen la ciutat; el gran floriment de la ciutat, prové de l’època gòtica, els seus edificis com la catedral, son dels monuments gòtics de maó més antics de Bèlgica; l’església de Nostra Senyora amb una torre de 122 metres d’altura; la Basílica de la Santa sang que guarda en el seu interior una relíquia de la sang de Jesús, portada de Jerusalem en el temps de les Creuades; les llotges gremials que es troben a la plaça major, en les que destaquen la torre talaia i la casa de la ciutat; també vam visitar el Beatari, lloc de recolliment per a les dames en el període en que els marits anàvem a la guerra.
Bruges, s’havia convertit en el segle XI en un centre comercial d’una certa importància i a mitjan del segle XII s’inicià la seva promoció, que la convertí en un dels grans centres de producció i exportació, de la industria drapera flamenca. Posteriorment as convertí en un gran mercat internacional i fou el primer centre permanent financer de l’Europa occidental, més tard va ser un lloc on predominava el intercanvi de productes valuosos i va augmentar el nombre de mercaders estrangers que s’hi van establir; tota la riquesa dels seus monuments provenen d’aquells temps.

Gand Catedral
Vam dinar en el mateix restaurant on vam sopar i seguidament continuaren viatge cap a Gand, capital de la provincia de Flandes Oriental i centre espiritual de Bèlgica.
En el segle XII, Gand, va creixa de manera molt ràpida gracies el comerç de teixits i va arribà aconseguir govern propi, les guerres religioses vam causar una certa decadència de la ciutat però des de 1750 l’economia agafar un nou impuls gracies a la producció de teixits de fil, i a d’introducció del cotó, més tard la mecanització de la industria tèxtil amb importació de maquinaria anglesa van convertí Gand en una referència textil europea.
En aquesta ciutat, el 1500 hi nasqué el futur emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya.
Vam visitar la catedral, l’abadia de Sant Baró d’estil romànic, el mercat dels draps i el seu ajuntament d’estil gòtic i renaixentista, també vam visitar el castell dels comtes de Flandes.
Després continuem viatge fins la capital de Bèlgica, Bruselas. L’arriba en l’hotel ja hi estàvem el Ramon i la Mercè, que havien arribat d’Amsterdam directament amb avió i ens vam informar que l’Esteve continuava greu, , que li estàvem fen probes, i que junt amb la seva esposa, la Pilar, havien arribat els seus fills de Sabadell, i que ens anirien informant del seu estat.

Dimecres, 22 de setembre, aquest dia va estar dedicat a Brusel·les, primerament amb l’autocar visitem els monuments i edificis més singulars situats a les afores de la ciutat, com la Basílica de Laeken, la Pagoda Xinesa, la Torre Japonesa , la Residencia Reial, i ens parem en l’Atomiun, on fem la fotografia del grup, seguidament ens vam deixar al mig de la ciutat per visitar a peu, en primer lloc la catedral de Sant Michel del segle XIII, per tot seguit arribant-se fins la Gran Place rodejada d’antics edificis dedicats als diferents gremis i professions, entre els que destaca, l’ajuntament (Hotel de la Vile), edifici gótic del segle XV, després vam visitar el Palau de Justicia, el Palau Reial i el Parc del Cinquantenari i finalment, després de tocar l’estàtua de la sort, van anar a veure el famós Maneken Pis. A continuació vam anar a dinar a la mateixa plaça gran, en un restaurant que havia estat una antiga fàbrica de cervesa, on encara es veien els estris que feien servir per produir la famosa cervesa trapista, que vam poder beure allà mateix.
La tarda es va presentar plujosa i vam anar a les Galeries Reials que estan cobertes, on vam poder passejar i anar de compres, a mitja tarda vam tornar cap l’hotel i ens vam preparar per anar a sopar en un lloc típic de Brusel·les, el Chez Leon, on ens vam servir el seu plat clàssic que era músculs amb patates roses; i degut a que aquest restaurant està molt a prop de la plaça gran, vam tornar-hi a peu per veure tots els seus edificis il·luminats de nit.
Dijous, 23 de setembre, vam sortir de la capital de Belgica, Brusel·les en direcció a Luxemburg, però abans vam deixar en l’aeroport els companys que tornaven en avió.
L’avió sortia de Brusel·les a les 12 del migdia, a Barcelona ja ens esperava un petit autocar que ens va dur cap a Castellar, on hi vam arribar a dos quarts de tres.
Els demés companys vam continuar amb l’autocar cap a Luxemburg on van fer una breu parada, doncs el dia estava molt plujós i van continuar cap a França, i al nord de Lyon, en la població de Saone, van parar a dormir.
Divendres, 24 de setembre, Van continuar viatge per terres franceses fins arribar a Narbona, on van fer el dinar de comiat, per la tarda van continuar fins a Castellar, on van arribar a les set de la tarda.

NOTA. El nostre company Esteve Salomó que va quedar ingressat en l’hospital d’Amsterdam, no va poder tornar fins que van veure que ja reaccionava bé als medicaments, això no va ser fins l’1 d’octubre, i d’allà, en avió, el van portar directament cap el Taulí de Sabadell, on li van continuar fent més proves; i quan semblava que ja estava fora de perill, va agafar una embòlia i moria el dia 13 d’octubre.
Aquesta pèrdua ens ha afectat a tots, doncs tens al costat un company de viatge ple d’alegria i no te’n saps avenir que tot així anat tan ràpid i ja no hi sigui.

Recorregut de tornada